El primer dia de classe recordo la sensació de desconcert i nervis davant d’una assignatura nova com també d’un grup nou. Jo venia del M2 i al segon semestre vaig escollir M1 per millor compatibilitat d’ horaris juntament amb 5 companyes del grup anterior.
Ens vam asseure a classe esperant al professor i per la nostre sorpresa van aparèixer 4 de cop. Ens vam mirar estranyades de reüll però no vam dir res.
Desprès ens van explicar que la gent present a l’aula corresponia a dos grups M1 i M9 per tal de poder seguir més fàcilment a cada alumne en la seva tasca i que cada grup tindria 2 professors.
La imatge que van donar era força bona, de grup, d’unió on entre ells reien, es feien bromes i transmetien bones vibracions. Van donar una visió entretinguda de l’assignatura presentant amb més in capeu les activitats que faríem a classe perquè es produís més dinamització que no pas els continguts teòrics, fet que ens va sobtar perquè tots els professors en la presentació de la classe exposen els temes teòrics i res més, fet que es fa força avorrit.
Per tal de mostrant-se que a l’aula hi hauria un bon ambient on la por al públic i la vergonya s’havien de perdre se’ls hi va acudir passar unes diapositives on estaven les fotos dels alumnes. Si sortia la teva foto t’havies d’aixecar i presentar: dir el teu nom, edat, interessos etc.
En aquell moment vaig optar per sortir de classe o recuperar la fe i resar a Deu perquè no hem toqués. Vaig optar per la segona que era més dissimulada. Mai m’ha agradat parlar en públic on tothom et mira i menys encara si és gent de la teva edat o més grans que no coneixes de res.
Tot i així jo seguia amb l’esperança de que en aquell Power point no sortís la meva fotografia.
Però al cap d’una estona vaig adonar-me’n que sortien tots els alumnes així que no a haver més remei que aixecar-me, ignorar que hem tiraven una foto i presentar-me. Tenia pensat el que anava dir des de feia una bona estona i ho vaig dir tot d’una, sense pensar i sense pauses: hola hem dic Sonia, tinc 19 anys, estudio pedagogia, dono classes particulars per les tardes i soc monitora d’esplai els caps de setmana. Això va ser tot, encara que he de reconèixer que no va ser tan horrible com semblava.
Un cop fetes les presentacions, els professors també es van presentar per ser iguals que nosaltres i va finalitzar la classe.
La idea dels docents referida a la presentació va ser molt bona deixant enrere la meva vergonya personal ja que no coneixia a cap alumne i gracies a ella vaig poder observar els seus noms, que els hi agradava i com eren per tal de poder establir algun vincle d’amistat més endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada